dimarts, 16 de juliol de 2013

És el torn de les Danès (I part)


Eren dos quarts d’onze de la nit i la Clara passejava el Vodka mentre acabava de perfilar el seu pla. Sabia que no seria fàcil, però comptava amb l’ajuda del Joan i de la Núria. No volia posar en perill el Joan, no s’ho perdonaria mai si li passava res, i la Núria tampoc. “No té perquè passar-li res” es deia la Clara a si mateixa, “només ha de parar bé l’orella i enredar unes adolescents perquè parlin més del compte. No pot ser tan difícil. Si juga bé les cartes i alguna de les companyes d’equip ens ha amagat alguna cosa, ho sabrem.” No havia oblidat la desaparició de l’Ariadna, però la relació entre l’Ernest i el Lerone se li aferrava als pensaments constantment. No s’ho treia del cap. estava convençuda que hi havia algun lligam entre el paquet misteriós, el robatori al museu egipci i la desaparició de l’Ariadna Batet. Només havia de descobrir-ho. Havia estat esperant la trucada de l’Ernest, però ja feia quatre dies que els mitjans n’anaven plens amb la història i encara no havia rebut cap trucada ni missatge del seu client. “Començo a pensar que s’amaga de mi aquest. està molt tranquil últimament. La Núria fa un parell de dies que el vigila i pràcticament no ha sortit de casa. Li donaré un parell de dies més i el trucaré jo. Ara em toca a mi divertir-me.” El Vodka feia estona que havia acabat i començava a impacientar-se, era un gos gran i li agradava ser a casa. La Clara seguia immersa en els seus pensaments i caminava sense adonar-se que s’allunyava de casa. Finalment el Vodka es va plantar i va deixar-se caure a terra. L’estrebada va fer que la Clara tornés al món real. Va trigar uns segons a ubicar-se.
- On sóc?- va dir mirant a banda i banda.- Ostres! m’he despistat molt aquesta vegada, ho sento Vodka.- va acaronar el gos i es va esperar uns minuts perquè l’animal pogués recuperar l’alè i va tornar cap a casa. S’havia fet tard i volia descansar bé perquè l’endemà tenia una cita amb els mossos i després li tocava seguir el Jonathan.

                                                                      

diumenge, 14 de juliol de 2013

Això es torna a embolicar


- Clara- va dir la Núria amb to seriós- potser és hora que parlem amb aquella parella de mossos tan amables, no et sembla? No sé si el robatori del museu egipci té res a veure amb la desaparició de l’Ariadna Batet, però si en Tobias Lerone hi està ficat, necessitarem tota l’ajuda possible germaneta.
- Potser sí...Però abans de parlar-hi m’agradaria poder oferir-los alguna altra  prova.
- però si tenim les fotos.
- Però aquestes fotos no demostren res. Només que l’Ernest té alguna mena de relació amb en Lerone.
- I et sembla poc? tothom sap què significa tenir tractes amb aquest paio, Clara. No en pot sortir res de bo d’una aliança entre l’estúpid de l’Ernest i en Tobias Lerone.
- Res de bo per a l’Ernest.
La Núria seguia parlant i exposant raons a favor de deixar-ho tot en mans dels Mossos d’Esquadra, però la Clara ja no l’escoltava. Estava decidida a desemmascarar l’Ernest Batet. Aquell insolent l’havia depreciada. sempre la mirava per sobre l’espatlla. Era d’aquella mena de gent que sembla que sempre van ensumant merda i la Clara no ho podia sofrir. S’havia aguantat les ganes de fotre-li una bufetada perquè ell era el seu client, però si tenia res a veure amb la desaparició de l’Ariadna ja no li deuria cap mena de respecte i el duria davant la llei. A més de cobrar-li pels seus serveis. Com se sentiria aleshores aquell imbècil?
- Clara! que m’escoltes? Clara!
La veu de la Núria la va fer tornar.
- Sí, sí
- Sí? no t’ho creus ni tu això. Bé és igual, no insistiré perquè sempre acabes fent el que et dóna la gana.
- Que no dona, que t’estava escoltant. Parlaré amb els mossos. Si en Lerone hi té res a veure el tema ens queda gran, però...
- però? ara és quan dius una bestiesa de les teves, oi?
- Però, no vull fer el ridícul. Hem de dur-los alguna prova més que existeix alguna relació delictiva entre ells.
- Bé...no sona pas tan malament això que dius germaneta, però...Tinc por i no et deixaré fer cap rucada que posi en perill la teva vida. Entesos?
- Entesos.- va dir la Clara dissimulant un somriure.- I ara, posem-nos a treballar d’una vegada. Aquest cop no esperaré que l’Ernest em truqui, faré jo el primer pas a veure si l’enganxo distret i no ataca com un gos afamat. Hem de pensar bé com enfocar el tema. Vull tantejar-lo respecte d’en Lerone però no vull que sospiti que els he vist. La informació és poder i no penso donar-li’n ni una gota.- El cervell de la Clara anava a dos-cents per hora. Encetava i descartava possibilitats a un ritme frenètic. La Núria se la mirava preocupada. sabia perfectament què hi passava dins el cap de la seva germana i ja l’havia vista així altres vegades. De sobte els ulls de la Clara es van il·luminar i un somriure se li va esbossar als llavis.
- Ja ho tens,no? ja saps com fer-ho.
- No sé si funcionarà, però alguna cosa hem de fer. Per començar, hauries de parlar amb el Joan.
- No m’agradaria ficar-lo en això!
- No pateixis que no deixarem que li passi res. Escolta’m bé, pensa bé en el que et diré i demà em dius si hi estàs d’acord o no.

- Molt bé, però pensa que la última paraula no la tindrem ni tu ni jo, sinó ell. D’acord?

diumenge, 16 de juny de 2013

A portada


El Tobias Lerone era un membre de l’alta societat italiana afinat a Barcelona des de feia uns anys. Un home refinat, amb gustos i aficions molt cares i ben relacionat amb l’alta societat d’arreu d’Europa. No s’havia pogut demostrar mai, però se sospitava que estava relacionat amb el tràfic de drogues i altres negocis fora de la llei.
- No crec que siguin drogues doncs...- va dir la Núria- Tobias Lerone no necessita comprar drogues a un mitja merda com l’Ernest, no?
- No...però, el que no entenc és què carai pot oferir l’Ernest a algú com Lerone?! No sé perquè, però em fa la sensació que el paquet misteriós sí que està relacionat amb la desaparició de l’Ariadna. Em sembla que l’Ernest s’ha ficat en un món que li està gran. Només espero que se n’adoni a temps.
- Ha de ser alguna cosa molt important si s’ha desplaçat personalment a recollir-la, no et sembla?
La Clara estava a punt de respondre quan de sobte, va aparèixer l’Ernest a la televisió. Era l’informatiu i parlaven de la desaparició de l’Ariadna. Ja feia uns dies que la notícia s’havia filtrat als mitjans, però no li havien donat massa importància fins aquell dia.
- Puja el volum de la tele, Núria!
- ostres! que no és l’Ernest aquell?- va dir mentre buscava el comandament a distància.- Sembla que no ha pogut amagar més el tema. Què t’hi jugues que entre avui i demà reps una trucada del teu simpàtic client?
- Merda! tens raó... Ja em puc preparar per a una esbroncada. Però aquesta vegada tinc un as a la màniga. Haurà de respondre unes quantes preguntes aquest.
La Clara no s’havia adonat de l’abast de la notícia, però no va trigar gaire a fer-ho. Només li va fer falta fer una petita cerca a Internet per veure que “la desaparició de la brillant promesa de la gimnàstica nacional” era portada a tots els diaris i informatius de ràdio i televisió. La notícia havia trigat a sortir als mitjans, però quan ho va fer es va escampar com una taca d’oli.
- això no li agradarà gens a l’Ernest- va pensar la Clara mentre llegia un diari rere l’altre. Havia de pensar bé l’estratègia per reconduir la conversa cap el seu terreny quan l’Ernest comencés a cridar.
- Clara!
La veu de la Núria la va fer tornar a aterrar.
-Clara! vine!
- Ostres Núria m’has espantat! quins crits, caram...què passa?
- Mira això. Potser no té res a veure, però...han robat una peça única del museu egipci. Aquí hi ha una imatge de la càmera de seguretat amb el sospitós principal.
- A veure.- va dir mentre agafava el diari que li acostava la seva germana- i què? no es veu gens bé.
- no et recorda a ningú?
- doncs no.
- jo posaria la mà al foc que aquest és el Jonathan. Si l’és i s’ha vist als diaris es posarà nerviós.

- l’haurem de vigilar, doncs.

diumenge, 2 de juny de 2013

Negocis bruts


Mentre la Núria posava a prova el seu talent interpretatiu, la Clara posava totes les seves energies a descobrir què amagava l’Ernest. Des que l’havia conegut en persona, alguna cosa no li feia el pes. No sabia què era, però estava convençuda que aquell noi amagava un secret fosc. Perquè havia trigat tant a avisar els Mossos d’Esquadra si tan preocupat estava per la seva germana? La seva germana? De sobte, la Clara va recordar l’Ariadna Batet. Estava tan absorbida pel misteri del paquet i la ràbia que li feia l’Ernest que gairebé oblida quin era el seu cas en primer lloc. Havia de trobar l’Ariadna abans que fos massa tard. El cervell de la Clara anava a dos-cents per hora mentre vigilava l’entrada de casa l’Ernest des d’una terrassa propera. S’havia assegut de manera que podia observar qui entrava o sortida de l’immoble sense ésser vista. Les jardineres que delimitaven la terrassa li servien d’amagatall. Estava orgullosa de sí mateixa. Li va cridar l’atenció un cotxe platejat enorme que s’acostava lentament. Semblava buscar aparcament, però finalment va parar en doble fila. Uns segons després, es va obrir la porta de la casa i en va sortir l’Ernest amb el paquet sota el braç.
- Mira! Ja surt la rata.- va dir la Clara per a sí mateixa.- No puc veure qui hi ha dins el cotxe, però segur que és algú amb molts calers...aquest cotxe sembla massa bo fins i tot per Pedralbes. Canta moltíssim.
La Clara va seguir observant. L’Ernest va entregar el paquet a través de la finestra tintada mig oberta i va rebre un sobre a canvi. No podia abordar l’Ernest perquè no havia de saber que l’investigava, així que va decidir centrar-se en el cotxe i el seu misteriós ocupant. Va apuntar la matrícula en un paper, va pagar la consumició i se’n va anar cap a casa per mirar d’esbrinar de qui era el cotxe. Tenia l’esperança que si descobria qui era, descobriria què hi havia en aquell paquet.
- Si l’Ernest està ficat en alguna cosa perillosa, podria ser el motiu de la desaparició de l’Ariadna. No seria la primera vegada que els negocis bruts d’una persona els acaba pagant un familiar...espero equivocar-me però no puc descartar cap opció.- es deia la Clara a sí mateixa per justificar tant de temps invertit en l’Ernest, el Jonathan i el maleït paquet.- Trucaré la Núria a veure com li ha anat per la Barceloneta.- Abans de treure el mòbil de la bossa, va començar a sonar. Era la Núria.
- Clara! Tinc l’adrenalina disparada!
- Has trobat res?
- Bé. No exactament...el que sí sé del cert és que el pis aquest forma part d’alguna trama estranya.
- Però has parlat amb el quinqui aquest?
- Sí. M’he disfressat perquè no em reconegui. Quan li he preguntat pel pis, li ha canviat la cara. S’ha posat tens... no li ha fet cap gràcia que li demanés pel pis. Bé, i tu què? Com ha anat?
- Doncs prou bé també. He vist com l’Ernest entregava el paquet.
- Sí? A qui?
- No l’he vist, no ha sortit del cotxe. Han fet l’intercanvi a través de la finestra. Però n’he agafat la matrícula. Ara anava cap a casa a veure què trobo.
- Què trigues fins allà?
- Home, doncs més de mitja hora no me la treu ningú...
- Ja...ens veiem allà d’aquí una hora? Així assegurem. Si arribes abans, avisa’m que seré pel barri fent temps.
- D’acord. Fins ara!
Una hora després, les dues germanes seien davant l’ordinador de la Clara amb un got de whisky i moltes ganes de treballar. La Clara tenia accés a un programa semblant al que feia servir la policia per saber a nom de qui estan els cotxes. Van introduir el número de la matrícula i van esperar uns segons. El nom que va sortir les va deixar amb la boca oberta. Tobias Lerone.




diumenge, 26 de maig de 2013

La guiri


La Núria estava contenta. Per fi podia posar al servei de la investigació el seu talent com a actriu. Havia preparat diverses disfresses per poder vigilar el pis sense cridar l’atenció i estava emocionada. L’alegria va anar desapareixent a mesura que el matí avançava. Eren les 12 del migdia, feia 3 hores que voltava per la zona i no havia vist cap moviment al pis. Cap llum encès, cap entrada ni sortida, res. Començava a pensar que perdia el temps quan va veure arribar el Jonathan. - Ja està!- va pensar per a si mateixa.- Ara comença el xou!.- Es va re col·locar les ulleres de Sol, es va doblegar els baixos dels pantalons i es va penjar la càmera de fotos al coll. Va mirar-se a l’aparador de la fruiteria que tenia al davant per assegurar-se que tenia l’aspecte que havia de tenir.- Semblo una guiri...perfecte! Ara només he d’observar-lo una mica sense que se n’adoni.- La Núria estava satisfeta i confiada, va treure el mòbil per fer veure que jugava mentre espiava el Jonathan. Estava tan segura d’ella mateixa que va decidir acostar-s’hi amb una excusa per parlar amb ell. Va veure que el Jonathan tocava el timbre i va pensar: Ara o mai!
- “Excusez moi!”- va cridar la Núria mentre creuava el carrer.- “Garçon! eh...Chicó?!”- va dir forçant un accent francès no massa ben aconseguit.
El Jonathan es va tombar cap a ella i va somriure.
- ¿Qué pasa francesita?- va dir divertit.
- “Holá...eh...me han dichó que por aquí hay un pisó...eh..?
- ¿Un piso de qué?- va dir ell canviant el to i posant-se a la defensiva. La Núria es va adonar que l’estava cagant, però va reaccionar amb rapidesa.- “ Un pisó...¿comó disén?...eh... con habitasionés à louer...alquiler. ¿Sí?”
- Ah! pues ni idea guapa! yo es que vivo aquí y no sé...como no lo necesito.- va dir el Jonathan recuperant el somriure. La Núria va respirar més tranquil·la. Ara sí estava segura que en aquell pis s’hi amagava alguna cosa, però què? si volia saber-ne més havia de canviar de personatge. Va acomiadar-se del Jonathan, aprofitant que ja li obrien la porta i va desaparèixer en direcció al Passeig Joan de Borbó.
- “Au revoire!”- va cridar la Núria
- Adiós guapa!- va respondre el Jonathan abans de desaparèixer dins la foscor de la porteria.

La Núria va decidir trucar a la Clara per explicar-li com havia anat. No és que hagués estat massa fructífer el matí, però li feia il·lusió haver enganyat el Jonathan i no oblidava la seva reacció en anomenar el pis. Potser la Clara havia tingut més sort seguint l’Ernest.

diumenge, 5 de maig de 2013

Què diantre hi ha allà?



Eren vora les cinc de la tarda, les germanes danès ja havien dinat i feien sobre taula amb un cafè. La Núria es va aixecar de la cadira com si la punxessin i va dir:
- Clara! Quasi me n’oblido!
- Ai! Ostres, m’has espantat! De què?
- Les fotos. T’he d’ensenyar les fotos de l’Ernest amb el Jonathan. Ara vinc.- va afegir mentre anava a buscar la seva bossa al rebedor.- En tinc unes quantes, saps? Em vaig emocionar i vaig començar a disparar la càmera del mòbil com una boja, hehe.
- A veure.
La Núria va tornar amb el mòbil a la mà i un somriure d’orella a orella. Va seure al costat de la seva germana i va anar passant fotos mentre li explicava, una altra vegada, com havia anat tot. Passaven les fotos relativament ràpid. N’hi havia unes quantes, sí, però eren molt semblants i aportaven molt poca informació. Finalment, però, van arribar a una imatge força nítida on es reconeixien perfectament tant l’Ernest com el camell de barri i se’ls veia intercanviant un paquet per un sobre.
- Ja el tenim!- va dir la Clara visiblement emocionada.- Ara s’haurà de menjar algunes paraules aquest mal educat. A veure com ho explica això?!
- M’encantaria saber què hi ha exactament dins aquest paquet...Clara, hem d’aconseguir que l’Ernest ens el deixi veure.
- Sí dona, segur que no li fa res i està disposadíssim a deixar que vegis amb què fa negoci...
- Ja ho sé que no! No sóc idiota, Clara. Només dic que podríem usar les meves qualitats interpretatives per ensarronar-lo i que canti, no?
- Em sembla que veus massa pel·lícules, però la veritat és que jo també me’n moro de ganes de saber què hi ha allà dins. Em sembla un paquet massa gros perquè sigui droga...no ho sé. Haurem de pensar bé com ho fem.
- Potser serà millor no dir-li res encara a l’Ernest. Deixem que es confií mentre mirem d’esbrinar què hi ha al paquet i després tindràs la teva venjança.
- Potser sí, però em costarà no poder passar-li per la cara que l’hem enganxat. Es mereix patir humiliació pública aquest, és el que més mal li faria.
Ambdues germanes es van quedar en silenci, rumiant. Després d’una estona, la Clara va tornar a parlar.
- I el Jonathan aquest? D’on treu la mercaderia? Ho saps?
- No exactament...
- Què vols dir?
- Sempre corre pel barri, ja t’ho vaig dir, i sovint es passa per un pis al carrer Maquinista. No et puc assegurar que sigui allà on li passen la droga, però hi va molt i en un dels balcons hi ha una càmera que enfoca el carrer. Fa pudoreta, la veritat.
- i no saps qui hi viu allà?
- Doncs no. Treballo a la Barceloneta, però no conec gent del barri. Però ja tenim per on començar, no? Creus que tindrà res a veure amb la desaparició de l’Ari?
- Si l’Ernest està ficat en drogues i ha comès algun error, pot ser que ho hagi pagat la seva germana. Però... li haguessin fet entendre d’alguna manera. No ho sé...- La Clara es va perdre en els seus pensaments. Es va oblidar completament d’on i amb qui estava. Hi havia alguna cosa que no encaixava i el seu cervell ho sabia, però què era? S’havia quedat enganxada en un cercle i no podia sortir-ne.
- Clara!- va cridar la Núria per fer tornar la seva germana. Estava acostumada a veure-la així i sabia com treure-la del bucle.- Clara!- aquesta vegada, a més, va clavar-li una cleca mentre la cridava.
- Ostres! Què fas, animal?! M’has fet mal.- va dir la Clara fregant-se el clatell.- Perquè ho has fet això?
- Per fer-te tornar a la Terra. Escolta’m. Aquesta setmana, miraré de parlar amb algun dels clàssics de l’oficina i...
- Clàssics?
- Sí dona, un dels usuaris habituals. Amb alguns m’hi porto força bé, fa anys que vénen i ja saps que a mi no em costa xerrar amb la gent.
- No cal que ho juris.
- Bé, el cas és que miraré de saber alguna cosa més del pis aquest a veure què en traiem.
- Molt bé. Esperarem una mica a veure si en traiem res i després parlarem amb l’Ernest. Però no podem esperar gaire o es desfarà del paquet i ja l’haurem vist prou.






diumenge, 28 d’abril de 2013

Què dius ara?!



La Clara es va despertar amb l’alè del Vodka a la cara. El gos feia estona que estirava els llençols de la seva mestressa amb insistència. Havia de sortir al carrer amb urgència, però la Clara dormia profundament. Finalment, però, el Vodka ho va aconseguir i la Clara es va despertar.
- Bon dia Vodka- va aconseguir mig articular la Clara- Fa estona que ho proves, eh? Ja m’aixeco...ara et trec a fer un volt. Dóna’m cinc minuts perquè pugui obrir els ulls del tot...
Poc després, els dos eren passejant pels carrers d’Horta. El Vodka estava content i corria d’una banda a l’altra ensumant-ho tot. Anava d’un arbre a un fanal, passava per un semàfor i s’aturava a una bústia. La Clara se’l mirava divertida.
- És un bon gos- va pensar- sempre té ganes de jugar.
Després de passar per la plaça Eivissa, on la Clara va aprofitar per comprar unes pastes per esmorzar, es van dirigir cap el Turó de la Peira on el Vodka podia córrer amb més llibertat. Era d’hora i segur que el podria deslligar una estona. Ja estaven arribant al turó quan la clara va rebre un whatsapp de la Núria. Era una foto de l’Ernest Batet a la Barceloneta. L’Ernest estava amb un noi que li donava alguna cosa. A la foto no es podia apreciar bé, però la Núria havia acompanyat la foto d’un missatge:
“Germaneta, sembla que l’Ernest no és tan perfecte com ens vol fer creure. Aquest noi és el Jonathan, un camellet de la Barceloneta...”
La Clara va obrir uns ulls com a taronges. Estava sorpresa i emprenyada. Aquell cretí l’havia fet sentir-se una inútil posant en dubte la seva professionalitat i ara la Núria se’l trobava fent tractes amb un camell. Quina barra! Quan es va haver tranquil·litzat una mica, va trucar a la seva germana.
- Núria?! Bon dia!
- Bon dia! No em pensava que t’haguessis llevat tan d’hora, la veritat...
- Ja...és que el Vodka necessitava sortir i pot ser molt convincent quan vol.
- Has vist la foto, suposo.
- Sí. I tant que l’he vista...què més me’n pots dir?
- Doncs no massa més...el Jonathan, el noi amb qui està l’Ernest, és una camellet del barri. Aquí tothom el coneix, saps? Sempre ronda per l’oficina i el tenim vist. Està molt enganxat a algunes substàncies i passa drogues per aconseguir les seves dosis. No m’ha cridat l’atenció fins que he vist entrar l’Ernest a l’oficina.
- Així...ha estat l’Ernest qui l’ha anat a buscar?
- Sí. Ha entrat, l’ha vist i hi ha anat directe. No m’ha vist i quan han sortit he aprofitat per seguir-los dissimuladament. Per sort no han anat gaire lluny...s’han amagat de mirades indiscretes sota els arcs de l’edifici on hi ha els restaurants.
- Vaja, vaja...sembla que l’Ernest ens deu alguna explicació. No et sembla?
- I tant! I alguna disculpa també.
- Tens més fotos a part de la que m’has enviat?
- Sí. N’he fet alguna més on es veu millor el paquet que el Jonathan li passa a l’Ernest. La veritat és que és força gros...no crec que sigui per consum propi. A més, el Jonathan no mou aquestes quantitats... és més de vendre a la sortida dels instituts...no sé si m’entens? Escolta! Avui plego al migdia, vols que quedem per dinar i t’ensenyo què més tinc.
- Sí. Perfecte. Després trucarem a l’Ernest a veure si li traiem alguna cosa...
- Molt bé. Ens veiem per dinar, doncs. A casa teva o a casa meva?
- Vine a casa que ja hauré fet el dinar.
El cervell de la Clara es movia a tota màquina. Repassava tot el que sabia de l’Ernest i mirava de lligar-ho amb la desaparició de l’Ariadna. Ara començaven a encaixar algunes peces...per això havia trigat tant a contactar amb la policia malgrat no estar content amb la feina de la Clara. És clar, no podia ser res més. Després de tot, l’Ernest només mirava pel seu propi bé i tenir els mossos a prop no l’ajudava amb les seves activitats paral·leles. Quina barra...- va pensar la Clara- aquest em sentirà!